domingo, 30 de junio de 2013

I ACABA TOT...

Arriba el dia que tant hem esperat: la representació final. Després de tot l’aclaparament arribava el dia en que demostraríem tot el nostre esforç. Imagineu-vos com estàvem vestint-nos, pintant-nos, que sí una busca a l’altra, que si no trobàvem aquesta cera per pintar-nos la pell, etc. He de dir que afortunadament jo no solc estressar-me però l’ambient en general de tota la classe si que era d’estrès. Els infants no van trigar en arribar, teníem que estar ja llestes. Tot anava bé. Estàvem preparades. En alguns moments tal com observem a la foto l'ambient era desastros, però no vam trigar a arreglar-ho tot.   




Comença a entrar gent a l’escenari. Totes vam pensar el mateix: no hi són només infants sinó que hi ha molta més gent major. Ensellen les nostres companyes, nosaltres érem les últimes. He de confessar que de la classe, la història que més m’ha agradat (sense tenir en compte la nostra, es clar) és la de les joguines. Respectes les cançons, m’han agradat més les de les formigues.

Arriba el nostre torn. Tot va bé. Veiem la disfressa de na Sol, no podem deixar de riure: era gegant, espantava de veritat. Ens hem de controlar, sobretot jo que em tocava sortir al principi i no podia parar de riure. Em vaig controlar i vam sortir. Bé, tot anava perfecte, fins que em va tocar cantar! Em vaig equivocar després d’haver-ho fet perfecte durant tots els assajos, a més quan va arribar el moment de les llums, el tècnic es va equivocar. No només això sinó que es va oblidar de ficar la música en la que tornàvem el sol al seu lloc. No ens ho podíem creure! A tots els altres grups els hi anat bé, excepte a nosaltres. Bé, vam seguir la obra com si res, amb la sensació que tot ha set un desastre.

Però en acabar i parlar amb el públic ens van animar. Tots m’han dit que no s’ha notat l’equivocació que he fet en la cançó perquè entre n’Antònia i jo ho hem sabut arreglar i el nostre improvisació ha estat bé. A més, a tots els hi ha agradat la nostra obra. El tècnic, per la seva part, s’ha disculpat una i altra vegada. A continuació la podeu veure.



Uns dies més endavant, després d'aquesta obra final tocava fer el treball final juntament amb el glogster. Vam quedar el dijous i el divendres de la última setmana de juny. La veritat que no vam trigar gaire. A continuació adjunto el glogster que vam crear.





Ja hem acabat tot. La obra ha estat representada, hem fet el treball escrit i el glogster. Cal dir que no ha estat fàcil. Hem tingut moltes complicacions per quedar totes, cosa que en moltes ocasions ens deixava amb un sentiment que sempre érem les mateixes que fèiem tot. Cal dir que jo personalment he tingut aquest sentiment que no totes ens hem implicat de la mateixa manera. Penso que ha hagut un desequilibri en aquest sentit. Això ho he notat sobretot en l’elaboració del material, ja que durant els assajos totes ens veiem obligades a complir, encara així també hem tingut complicacions.

He de dir que admiro el treball del grup de 12 persones de la classe. Penso que són moltes, que haguessin pogut tenir moltes més dificultats que nosaltres però, encara així, ho han fet increïblement bé. Al cap i a la fi, totes ho hem aconseguit.

Recordo un dia en el que fèiem el material i molts d’estudiants de la UIB ens miraven. Segurament pensaven que estudiar Educació Infantil és molt fàcil i divertit. El que a mi em pareix fàcil es que ens manin un treball escrit teòric grupal en el que ens dividim les parts i en que només quedem un dia per ajuntar el treball. No saben com de complicat és crear una història, que sigui adequada al públic, que contempli una sèrie de requisits, crear tot el material i que, a més, es pugui adaptar a l’escenari, pensar en el maquillatge, en el vestuari i que, sobretot, coordinar-se amb totes les components del grup.

Malgrat tot això penso que ho hem aconseguit. Penso que les dificultats no han pogut amb nosaltres, encara que no han permès que acabem el treball amb bones sensacions. Sigui com sigui, sempre que s’hagi de treballar en equip hauran complicacions. I aquesta obra serà sense dubte una experiència cargada de molts d'aprenentatge que ninguna de nosaltres oblidarà.


ESPERC QUE US HAGI AGRADAT!
BON ESTIU!













ÚLTIMS DIES I ASSAIG GENERAL

Comencem aquestes últimes setmanes amb una bona noticia: ja no fa falta anar a Santa Maria, a partir d’ara ho farem tot a la UIB i tenim una aula per guardar el material. Quina pena que no s’hagués fet això des del principi de curs. Bé, vam anar a buscar el material i, a partir d’allí, ho vam fer tot en la UIB. El mateix dia els mestres ens van recordar que havíem de fer un treball escrit i un glogster. En un primer moment totes les de la classe ens vam estressar però la veritat que els mestres ens han fet un gran favor deixant-nos entregar-lo fins a finals de juny, és a dir, després dels exàmens.

A banda d’això, una altra bona notícia ens va arribar i és que la mare de Maria ens deixava dos penjadors que ens podran servir per els dos plafons que volíem fer dels dos mons. Així que un dels últims dies ens vam ficar les piles per fer el material. Vam sortir al pati que hi ha al costat de l’aula d’actes, vam pintar en el paler continu els dos mons, els vam pintar els vam aferrar als cartrons i amb filferro els vam enganxar als penjadors.





En aquests dies ens vam centrar, sobretot, en els assajos. Vam fer i crear les últimes coreografies i assajàvem una vegada i un altra. Fins que pensàvem que ja ho teníem preparat. A més, un matí vam assajar davant dels dos mestres, alguns companys i altres estudiants, i tots ens van dir que la nostra obra els hi agradava molt, cosa que ens va animar molt. A continuació algunes fotos:






Per falta de temps vam decidir dues coses. Per una banda, cadascuna de nosaltres s’encarregaria de fer la seva disfressa. I per altra banda, en comptes der fer un material per al món real i altre per al dels monstres, pintarem el que ja havíem creat amb una mica de pintura fluorescent. D’aquesta manera ens serviran per als dos mons.

D’aquesta manera els resultats van ser els següents:










Respecte el material aquí podeu veure algunes fotografies: 






           Després de tot això arriba el dia de l’assaig general. Ja tocava prepara-ho tot. Ens vam vestir, vam acabar de arreglar algunes coses del material, ens vam maquillar i a l’escenari. A continuació podem veure algunes de les imatges:












El que ens va quedar clar és que haurem de pintar més les nostres cares i la nostra pell ja que no se’ns veia gaire tal com s'observa en algunes fotografies. Tot lo altre va anar bé. Excepte un aspecte: el tècnic es va equivocar amb les llums, no les va apagar en el moment en el que entràvem al món dels monstres. La veritat que ens vam espantar, no per aquell moment, sinó per si al dia següent passa el mateix, el dia de la representació final. Desitjàvem que no. Demà es veurà tot.



CONTINUARÀ. 



EL TEMPS S'ESGOTA. ENS FIQUEM LES PILES

Després de conscienciar-nos que ens faltava crear la lletra d’una nova cançó ens vam ficar les piles. Per no perdre molt de temps vam agafar la segona base que tingué més votacions en els dies anteriors que elegíem la de ABBA. La cançó adjudicada, doncs, va ser la de Ojalá que llueva cafè. A continuació deixo la base que vam triar, ja que havia moltes versions:


Mentre fèiem la lletra vam pensar que la proposta dels mestres de crear una nova cançó per el final i canviar també el final de l’obra va ser el millor que van fer, ja que ens ha ajudat a millorar-la i perfeccionar-la. La veritat que la lletra no ens ha costat gaire, l'únic aspecte que vam tenir en compte és el d'acabar la cançó abans que s'escolti el coro a la base al minut 1:34. La lletra és la següent:

Ja ho hem solucionat i ens hem d’anar
i encara que marxem, us tindrem al cap

no oblidarem l’ajuda que ens heu donat.

serem amics per sempre
Tu i jo per sempre
tu i jo, amics

podeu treballar en equip

així, fareu amics

Ja ho hem solucionat i us heu d’anar
i encara que marxeu, us tindrem al cap

i recordarem, el que hem passat.

serem amics per sempre
Tu i jo per sempre x2

....

Respecte la història el que no els hi quadrava els mestres era el moment que els monstres “dolents” robaven el sol i que de repent el gos, les nenes i la resta de monstres els trobaven. Allí va ser quan vam decidir que hauríem de crear una escena més en la que apareguin únicament els monstres “dolents” amb el sol.
Però a on anirem tots els altres? L’escenari és molt petit i no hi cap espai en el que puguem anar i amagar-nos ‘en  totes. Així que vam decidir que el gos ens guiaria cap a l’exterior de l’escenari mentre es desenvolupi aquesta escena. Sense pensar-nos ‘ho gaire vam quedar que mentre estiguem fora els monstres “dolents” voldran jugar amb el Sol i es quedaran cecs. A continuació, després de la escena que ja teníem creada basada en com trobem el Sol, els monstres “adults o bons” faran un encanteri per curar-los la ceguesa i, així, entre tots tornarem el Sol al seu lloc amb la cançó de Ja tenim el Sol amb la base de ABBA, ho celebrarem i amb la base de Ojalá que llueva cafè  i acabarà la història.

Per altra banda, també seguíem amb la creació del material. Així que vam dissenyar un arbre, flors i herbes. Els hi vam ficar paper de periòdic amb cola i aigua per que sigui més dur. Els dies següents vam fer la copa de l’arbre i el tronc, que per pintar-lo vam haver de crear el marró ja que només teníem els colors primaris. Aquí adjunto algunes fotografies:







     




Respecte el vestuari teníem clar que el de les nenes era molt fàcil. El del gos estaria cobert amb tela blanca i amb algunes parts del cos amb volum cosint-hi tires arrufades. Un dels monstres dolents el teníem més o menys clar, ja l’havia comentat en entrades anteriors. L’altre el volíem gord i per això vam pensar en un arc envoltat de varies teles. Però en veure que la tela no cobria tot l’arc i vam decidir que seria millor pensar en una altra alternativa. Respecte a un dels monstres adults, el de Sol, va ser simplement una esponja, dels qual s’extreien els ulls, es pintava la boca i altres formes. 

Deixant a banda el vestuari i l’escenografia, vam centrar-nos en els assajos que els dúiem molt fluixos. Entre mi i na Antònia vam haver d’ensellar molt les palmes de les mans amb les que començàvem. M’ha agradat molt la seva actitud ja que, en veure que li costava li vaig proposar de fer-ho d’alguna altra manera més simple i fàcil, ella es va negar i em va dir que volia aprendre. Per això vam assajar-ho molt més però, almenys, va quedar molt bé. a continuació podeu veure dos vídeos en el que assajem aquest moment.




                                    



Teníem l’aula d’actes en la que assajàvem almenys una vegada a la setmana. A vegades, afortunadament dos. La veritat que cada vegada ho fèiem millor. Però tenim un problema, i és que les coreografies eren molt pobres i poc elaborades. 

Així doncs, estàvem davant dos problemes. Per una banda, faltaven gairebé totes les coreografies, i per altra banda, havíem d’aconseguir plafons ja que els dos que pensàvem que podríem usar, un de la UIB i l’altre de l’IES Santa Maria, no els tindríem. Una vegada més, el temps ens estressa, era qüestió de pocs dies i encara ens faltava molta feina.


CONTINUARÀ... 

lunes, 24 de junio de 2013

CLOENDA FINAL

Arribem a juny i ja s’han acabat les classes de socioemocional. En aquesta entrada faré una petita conclusió dient els aspectes generals de cada tema donat. Els temes que hem tractat, tal com s’han vist a les entrades anteriors, són tres: emocions, família i escola.

En primer lloc, respecte les emocions, voldria dir que he après que no tot són flors, que una persona que mai estigui trista no significa que sigui feliç. He après també que és normal extraure la ràbia a crits sense fer mal a ningú, sempre havia pensat que ho feia malament, però em dono compte que és la millor manera de fer-ho, és una pena que aquesta ràbia nostra sempre la tinguin que suportar les persones que més estimem. He après que en veure una persona trista, que s’enfada ràpid o que evita les relacions, és la persona que més necessita acompanyament i que algú l’escolti. Hem refereixo a evitar fer el que tots fem: en veure una persona complicada, que no es vol relacionar amb ningú o no ens agrada la seva manera d’actuar ens allunyem. Potser el que necessita és que algú l’entengui. Tot això ho hem de tenir en compte amb els infants, tots els que ens criden l’atenció és perquè els hi manca, no ho fan per molestar.

En segon lloc, en referència a la família, m’ha quedat més clar que l’aigua que és la principal en tots els aspectes de la vida. Sempre ho havia pensat, però moltes vegades em platejava si estava equivocada. Però veig que per molt que busquis en tot el món ningú s’interessarà per tu com ho fan les famílies, siguis com siguis, facis el que facis, t’acaben acceptant i perdonant. He après que el secret no està en un estil familiar en concret, com per exemple el democràtic que està tant de moda, sinó un model ideal que s’adapti a les necessitats dels diferents membres de la família i, sobretot, del temperament d’aquests.

El camí és fa cada vegada més curt i, al mateis temps llarg


En tercer lloc, pel que fa a l’escola, voldria dir que, tal com se està intentant fent actualment, cal eliminar la barrera que ha hagut entre l’escola i la família. Per que els infants han d’oblidar-se de tot el que els hi passa a casa quan arriben a l’escola. Què passa? A cas quan entren per la porta han de esborrar amb una “goma màgica” el seu cervell juntament amb els seus pensaments i emocions? Hem de fer de l’escola un lloc on els infants aprenguin a conviure, per tant a saber que les persones tenim emocions, que les hem de respectar i sobretot extreure. Han d’aprendre a escoltar-se els uns als altres, a sentir-nos acompanyats.

            En conclusió, educar als infants és construir la societat del futur. Això es podrà aconseguir amb una bona coordinació entre la família i l’escola, sempre en benefici del nen. Un nen que vegi que la seva família i l’escola actuen pel seu bé, que el respecten, que l’escolten, que l’acompanyen, etc., farà el mateix amb els altres, sobretot de gran. Sempre penso en els típics pares que es queixen del seu fill dient que no sap dependre d’ell mateix, que vol que ells li facin tot. No han pensat que han estat ells els que l’han educat d’aquella manera? Potser el nen li faltava més autonomia. Un altre exemple és d’un nen tímid que mai parla i que els seus pares sempre es queixen d’ell. S’han parat a preguntar-li que li passa, com duu les coses a l’escola? Potser el que necessita és que algú es segui al seu costat i que l’inciti a parlar. Extraure les emocions és necessari i saludable tant psíquicament com físicament.   



LA RÀBIA I EL MALESTAR - OPCIONAL 3

En la següent entrada voldria comentar una última frase d’Aristòtil que m’ha paregut molt important i interessant sobre les emocions. És la següent:

            Enfadar-se es fácil, pero hacerlo con la persona oportuna, en el momento oportuno y en la forma e intensidad adecuada, es un arte” (Aristòtil).

És clar, no es dolent enfadar-se, però quin sentit té enfadar-se amb els nens si el nostre problema és amb el banc? Quina culpa tenen els infants que nosaltres no haguem supervisat la nostra compte bancària últimament i que ens hagin sorgit problemes?

No és suficient “enfadar-se amb la persona oportuna”, sinó també en el moment. Això em fa pensar en les persones que s’enfaden amb tu per alguna cosa del passat, i tu penses, “perquè no m’ho has dit en aquell moment”?. Sempre és bo deixar passar una miqueta de temps però massa temps no pot ser molt bo, ja que si hi ha un conflicte entre dues persones, la “no afectada” pot oblidar-se’n del problema sense cap problema i l’altre persona quedar-se rancorosa fins a explotar. Cal anar molt en compte.



Per últim dir que “la manera i la intensitat” també són primordials. En un conflicte entre dos persones, quan més cridi i falti el respecte l’una a l’altre, pitjor serà. Estem acostumats a buscar culpables i criticar, també cal dir que és la manera com hem après a enfadar-nos. Potser la manera seria de ser sincers, de confessar a la persona que ens hem sentit malament pel que ens han fet.


Penso que ens els conflictes i en les baralles verbals que solem tenir només ens dediquem a criticar l’acte però poc ens centrem en el perquè ens hem sentit d’aquella manera. Tot cal ser analitzat per poder extraure conclusions. Només d’aquesta manera aconseguirem fer aquest art que ens anomena Aristòtil. 

LES MATEMÀTIQUES, LA LITERATURA I ELS TIPUS D'EXÀMENS - OPCIONAL 2

En la següent entrada vull comentar una altra frase que m’ha agradat molt i que està citada a l’article Un docente afecta emocionalment al niño, de Boris Cyrulnik. És la següent:

            “La literatura es poner la atención en el otro, intentar hacer comprender el otro, y con            las matemáticas el otro no existe”.

No vos podem imaginar la meva emoció en el moment que vaig llegir aquesta frase. Sempre havia odiat les matemàtiques, i només esperava que algú digues alguna cosa en contra per defensar el mateix. Potser el que he odiat és la manera en la que me les han ensenyat i el gran esforça inútil i ineficaç que vaig fer per aprovar-les i arribar al que he arribat fins ara.

Penso que a les aules només cal ensenyar les matemàtiques necessàries per la vida diària. Encara em plantejo perquè m’he tingut que memoritzar totes les fórmules de matemàtiques si mai m’han servit de res. Bé, pareix que m’he estic sortint una miqueta del tema.

Retornant al tema en qüestió, i és que crec que ens falta molta més formació en la lingüística. A vegades he pensat que potser podríem expressar les nostres emocions de forma molt més fàcil si fóssim més competents lingüísticament. Personalment, peno que em costa molt extraure les meves emocions, a vegades encara que ho vulgui fer, em sento amb vocabulari escàs per fer-ho tant amb català, com castellà com amb la meva llengua materna.

Així doncs, el llenguatge et permet pensar en tu, en els altres, en els nostres sentiments i emocions, com en els dels altres. En canvi a les matemàtiques només existeixen números, fórmules, etc., que només et permeten relacionar les neurones del teu cap.

Les matemàtiques també em recorden els exàmens tipo test, que també sempre m’han anat malament. També és un tipus d’examen que sempre he odiat. Es tracta d’un examen que avalua si l’alumne ha memoritzat o ha entès els conceptes que nosaltres ens han cridat l’atenció. Penso que com a mestre, el que m’ha d’interessar és si els alumnes han assolit els coneixements que m’havia establert i de quina manera. En un examen tipo test no es pot saber si un alumne ha assolit bé els coneixements i simplement ha encertar per casualitat, per sort o simplement perquè ha vist la opció del company del costat.



Per acabar vull dir que a un examen de desenvolupament pot ser ideal però ha d’estar ben plantejat. Ha de ser un examen que pugui visualitzar al mestre els coneixements que els alumnes han adquirit bé i que per tant han estat ben explicats, i els coneixements que pensa que ha de incidir més perquè els alumnes no els han adquirit bé. Cal ser un examen que demostri que el mestra ha aconseguit els seus objectius.


EL PAPER DELS PARES - OPCIONAL 1

En la següent entrada vull comentar una de les frases que m’han cridat l’atenció de Palacios: los padres no inventan su papel de padres con cada nacimiento”.

Aquesta cita apareix en el seu article de La família y su papel en el desarrollo afectivo y social. La veritat que recomano llegir aquest article.

El que m’ha agradat d’aquesta frase és que uns pares per molts de fills que tinguin i per molt preparat que pensin que tenen el seu paper de pares i l’estil que volen dur a terme, es donaran compte que en tenir el fill tot canviarà. Encara que paregui mentida, el temperament de cada infant condiciona l’estil familiar i la relació amb els seus pares. Això ho he viscut jo mateixa. Som cinc germans, tenim els mateixos pares, i tots som conscients que la relació i l’educació que hem tingut dels nostres pares amb cadascú de nosaltres és molt diferent. Sempre penso que els pares milloren el seu parer d’educador amb els anys, amb l’experiència i, sobretot, quan més fills tenen.




El mateix passa quan moltes famílies critiquen a altres per la manera en la que eduquen els seus fills. Potser tenen raó i la família no ho està fent de manera adequada, però també potser que l’únic que fa la família és adaptar-se al seu fill ficant-li els límits necessaris.


Penso que si una família funciona bé, on els pares mantenen una relació estable, i li transmeten aquesta imatge als fills, una família on el fill es senti bé, estimat, i, sobretot, molt important per als pares, els altres no tenen res a dir. Els vincles forts són els que ajudaran a crear un bona família. 

domingo, 23 de junio de 2013

COMENTARI SER Y TENER - ESCOLA 4

En els últims dies de classe vam veure un documental. Es tracta de Ser y tenir. A continuació adjunto el vídeo per qui l’interessi veure’l. Només està la primera part, les altres les podreu visualitzar a youtube. 




En termes generals vull dir que en la següent entrada comentaré una miqueta el que es pot reflectir del vídeo en relació a l’actitud del mestres, el vincle que s’estableix entre els alumnes, la manera en la que el mestre gestiona el temps i l’espai i, finalment, la manera en la que treballa les emocions en el dia a dia.  

El vídeo tracta d’una escola rural en un poble de França. Es tracta d’un poble en el que les cases no estan gaire pròximes les unes de les altres, ja que cada dia passa un petit autobús que duu els nens cap a l’escola.

Començant per l’actitud del mestre he de dir que a vegades mostra una figura d’autoritat i altres es mostra afectiu amb els seus alumnes. Això ens transmet una imatge de mestre que compren els seus alumnes, els guia en el seu aprenentatge però no deixa que els infants s’obliden que la figura d’autoritat és ell. Un exemple clar, és quan el Yoyo li permet que acabarà l’activitat abans d’acabar el pati i el mestre en veure que no ha complert la seva promesa el deixa castigat. Ha fet bé en avisar-li que si no l’acabava es quedaria sense pati.

Hi ha tres aspectes que m’han agradat de la manera en la que treballa el mestre. En primer lloc, sempre fa que els alumnes comentin a la resta de la classe la seva producció, cosa que millora les seves habilitats comunicatives. En segon lloc, és el fet de donar-li sentit a tot el que ensenya i sobretot el perquè d’anar a l’escola. Apareix una escena que explica molt bé el que em refereixo i és quan li pregunta a en Yoyo la utilitat de l’escola, com també els beneficis que li aporta. En últim lloc, m’ha agradat que no només fan classe teòrica, sinó que han fet un taller de cuina com també una excursió al voltant de l’escola. Una proposta de millora en aquest sentit és que penso que el mestre aprofita molt poc la gran riquesa educativa que té al seu voltant: pastura, naturalesa, plantes, etc. Crec que hauria de fer moltes més activitats a l’exterior, però suposo que el temps fred, la pluja i la neu complica aquest fet. En la següent fatografia podeu observar el que em refereixo que hauria d'aprofitar més.




Altra cosa que penso que manca és el fet de poder tenir altres docents al teu entorn, compartir idees, projectes i altres aspectes. En aquest cas, hi ha una escena que mostra com el mestre prepara les seves activitats pel seu propi compte.

Respecte a la gestió del temps m’ha cridat l’atenció que un nen preguntava: és matí o tarda? Això significa que tenen una jordana escolar partida, cosa que no em pareix gaire bona pel fet que sigui una escolar rural. Seria molt millor fer classe únicament pels matins i per la tarda.

Pel que fa a la gestió de l’espai penso que és ideal: petits grups segons les edats. Això permet, com podem observar en el vídeo, que els nens desenvolupin una bona autonomia. Un exemple que ens demostra això és que mentre el mestre ajuda els infants més grans els petits s’ajuden entre ells, es fan les seves fotocopies o pengen les seves pròpies produccions. El vídeo també transmet que el mestre dedica una mica més de temps als majors que no els petits.

Nens de l'escola fent les seves pròpies fotocòpies


Per tot el que hem comentat anteriorment cal dir que els vincles que es formen entre els infants són estables, cosa que no evita que hagin conflictes com les baralles que han hagut entre els més majors en el pati, o entre els petits per voler tancar la porta del col·legi. Aquests vincles es formen sobretot en els casos comentats anteriorment: quan s’ajuden els uns als altres. Encara que en altres casos succeeix el contrari. Em refereixo a la relació entre Yoyo i un dels seus companys. Un exemple és quan Yoyo pregunta als seus companys de taula (mentre el mestre estava ajudant els majors) que si eren amics seus, tots han contestat que sí excepte aquet últim comentat.


- Ets el meu amic?
- No



Un aspecte que voldria comentar, a part del tema en qüestió, és la implicació de tota la família amb els seus fills. És un pena que avui en dia tots optin per mestres particulars. En aquest cas veiem com el pare, la mare, l’oncle, etc. Ajuden al nen, cosa que fa que els vincles entre ells es facin cada vegada més forts i forts.

Cal dir que el mestre té en compte les emocions, sobretot en les situacions més adequades. Així doncs, cada vegada que hi ha un conflicte fa els alumnes parlen al respecte mentre que ell actua com a mediador. Intenta doncs, que els alumnes extreguin tot el que pensen i, al mateix temps, ser conscients del que senten els seus companys.

A més, quan es dona compte que algun dels seus alumnes té problemes, parla amb ell de forma individual, deixant-lo desfogar-se, plorar i, sobretot, sentir-se escoltat. Això també ho fa per acomiadar-se dels majors que s’aniran a un altre centre, fent-los conscient que les coses canviaran, que el que havia estat fins ara una aula de 15 nenes de diferents edats, passarà a ser un gran centre amb centenars d’alumnes. Allí, no tindran una atenció tan individualitzada no coneixeran bé a tots els alumnes. Tot això ho comento pensant en la conversació d’acomiadament que tingué el mestre amb la noia tímida, que gairebé no parla ni a la classe ni a casa seva. Un cas vertaderament preocupant.


Per acabar, vull dir que em pareix bona la combinació que fa d’autoritat i afectivitat. es troba en el punt mig ja que no arriba a cap extrem dels dos. Potser el que mancaria, a banda de tots els aspectes comentats anteriorment, és el fet d’exterioritzar les pròpies emocions en gran grup, no només de forma individual. Penso que això els hi ajudaria molts sobretot en el desenvolupament de la empatia, aspecte primordial per a la vida en societat. 

PROPOSTA D'ACTIVITAT - ESCOLA 3

En la segënt entrada vull proposar una activitat que penso que és ideal per a treballar les emocions a les aules. La base la he agafat de l’activitat “Qui són?”. En veritat, a classe, la meva companya Felisa i jo, vam elegir dos: la mencionada i “Sense paraules”. Com que la meva companya ja ha explicat aquesta última aprofitaré per explicar la de “Qui són?”.

La veritat que la elegit perque penso que és una activitat que permet als nens conèixer les seves emocions enfront  a molts aspectes, conèixer les emocions dels altres i, sobretot la relació que hi ha tant entre les emocions dels diferents infants com les d’ells mateixos.

Com tots sabem les emocions són molt importants i per això mateix les hem de treballar a l’escola dia a dia. La següent proposta no es per treballar diariament sinó setmanalment o inclús mensaulment ja que en cas contrari els infants segurament es cansarien. Per tant, es convenient dur-la a terme amb altres activitats per treballar les emocions de forma diària.

Es tracta d’una activitat dirigida a infants d’entre 4 i 7 anys i participaran tots els infatns, la tutora, i si fos el cas, la mestra de suport. A més, al llarg del curs, seria interessant coordinar-se amb altres mestres d’altres cursos per dur a terme la mateixa activitat amb diferetns nens.

L’únic material que necessitarem serà una espècie de dos o tres daus grans. El nombre depèn del nombre de participants, seria ideal un per cada 6 persones, ja que en cada costat dels daus haurà representat un objecte, animal... que entre tots haurem dit el dia anterior. La/el mestra/e el que haurà de fer és apuntar-se i fer-se una llista de tots els objectes (o altres) del que els infants proposin. A continuació crearà els daus de manera que cada costat representi una d’aquests objectes. També es poden incloure d’altres que no haguin proposat els infants.

Els daus seran de cartró.


Els objectius que m’he plantejat són els següents:
·         Comunicar, saber, expressar, reconèixer i interpretar les pròpies emocions i les dels altres. Millorar la competència comunicativa.
·         Conèixer-se a un mateix i els companys. Adquirir habilitats socioemocioals.
·         Millorar la quantitat i qualitat de les interaccions a l’aula.
·         Adquirir consciència emocional.
·         Reduir el fort egocentrisme present en aquestes edats a través dels diferents punts de vista que sorgeixin a l’aula.

L’activitat necessitarà com a mínim dues sessions. En la pimera el/la mestra proposarà als nens nombrar els objectes, activitats, hobbies, animals, etc. De tot el que els hi agrada o que no. Després d’això, la mestra s’encarregarà de crear els daus anteriorment mencionats, amb cartró i dibuixos aferats de paper.



La segona sessióes centrarà en l’activitat en si. El/la mestra farà que tots els alumnes s’asseguin a l’assemblea i d’un en un els farà tirar un dels daus. Ha de procurar que tots els alumnes tirin el dau almenys una vegada. A continuació, en veure la imatge que toqui, preguntarà a l’alumne que l’ha tirat els seus sentiments cap a aquest. Després els contratarà amb altres companys seus, i així contínuament.

Per acabar, penso que l’activitat permet als nens adonar-se’n que totes les persones són diferents i que els seus companys tenen gustos i sentiments diferents, cosa que hem pareix primordial a aquestes edats. Altre aspecte del qual es poden donar compte els alumnes és que un mateix objecte els pot donar diferents sentiments segons el moment, cosa que la mestra ho haurà de propociar. Per exemple, si un nen diu que li agrada molt la plutja, la mestra li preguntarà que si creu que li agradarà de la mateixa manera si ha d’estar tres dies baix la plutja.