sábado, 27 de abril de 2013

BABY HUMAN- EMOCIONS (ACTIVITAT 5)


En la següent entrada comentaré un vídeo (deixo l’enllaç per a qui el vulgui veure) que vam veure a classe. La veritat que és molt interessant, han hagut aspectes que ja sabia i d’altres que no. A continuació esmentaré els que m’han paregut més rellevants.

Del vídeo, un dels aspectes que ja sabia, és que els somriures dels infants en un principi són simplement reflexes. Em ve en la ment com la meva germana quan va parir vigilava la seva filla per observar el seu primer somriure i em cridava emocionada dient-me que l’havia vist somriure. Es tractava d’un reflexe, un somriure involuntari.

És veritat que els bebès tenen molts de reflexes, però després de poques setmanes comencen a expressar-se mitjançant aquestes. Tal com diu el vídeo “les emocions són el llenguatge de l’infant”. És graciós veure com una mare es queixa de que el seu fill no para de plorar. Com vol que el fill li comuniqui que te gana, que te son o que te mal de panxa si no és mitjançant el plor. És la única manera que coneixen per manifestar les seves necessitats.

Altre aspecte que ja sabia és la importància de la relació mare-fill en els primers anys de la seva vida. Aquesta relació és essencial. Si un nen/a creix en un ambient segur, amb relacions i vincles íntims i càlids, amb la mare o el pare com a adult de referència, que l’ajuda, el cuida i el protegeix, serà en el futur un nen que sap fer el mateix, que sap establir relacions estables amb altres persones.



Per el contrari, si un nen no té cap adult de referència, no sent que te vincles prou forts es sentirà insegur. Aquesta inseguretat farà que el nen mai estigui tranquil, que plori i cridi molt. Com a conseqüència, el nen farà el mateix de major. Es relacionarà amb la única manera que ha après a relacionar-se, vincles no gaire forts i inestables.

Però això, afortunadament, es pot canviar. Tal com diu el vídeo, mitjançant “estratègies externes i eines pròpies”, però no en tots els casos, tot depèn de la situació i el caràcter de cada persona. Així doncs, nosaltres com a futures docents hauríem d’intentar reduir al màxim els efectes negatius d’aquests tipus de relacions. Així doncs, si tenim un nen amb vincles molt pobres amb la seva família, el que podem fer és intentar que el nen estableixi vincles amb altres companys, i sobretot amb nosaltres, les seves mestres: un altre adult de referència. Hi ha casos en que els nens no esperen estímuls externs per buscar el benestar, sinó simplement busquen les seves pròpies estratègies per afrontar els seus problemes. Un exemple molt clar és el de la nena que per reduir la seva por davant de l’aranya i en veure que el seu pare no l’ajuda, canta per ella mateixa una cançó que l’ajuda a tranquil·litzar-se. 

L’últim punt dels aspecte que ja coneixia i que aquest vídeo me’ls ha reforçat és el fet que els nens al voltant dels deu mesos comencen a, tal com diu el vídeo, “buscar consell en les expressions dels seus progenitors”. És clar, ara em venen al cap els meus nebots o els meus cosins que quan no estan segurs del que volen fer, et miren. Si no fas res o afirmes amb el cap segueixen amb l’acció que havien iniciat, però si fas mala cara o negues amb el cap, abandonen l’acció o et pregunten perquè. A vegades, comencen a queixar-se o inclús a plorar, cosa que es pot interpretar com a “per favor, deixa’m fer el que volia fer”.

A continuació començaré un altre apartat basat en els nous coneixements que m’ha aportat aquest vídeo.

El primer aspecte que m’ha impressionat ha set que cada nen naix amb un temperament i caràcter propi. Sempre havia pensat que tot depenia de la situació i les relacions de cada nen (que també és veritat). Però en pensar-ho trobo que té sentit, sobretot quan penso que en la meva família. Som cinc germans, ens han educats els nostres pares, de manera molt pareguda (per no dir exactament igual), però som tots COMPLETAMENT DIFERENTS: ens relacionem de manera diferent, pensem diferent, tenim diferents gustos, etc.


Tal com he comentat anteriorment la societat i el grup cultural on vivim determinen el nostre caràcter.  Però sempre penso que si un nen/a creix en un ambient que permet que la seva autoestima sigui adequada i que es senti segur de si mateix, pot veure’s afectat per aquesta societat, però la modificació del seu caràcter serà mínima.

Sempre havia escoltat que segons la part del cervell que més uses utilitzes, la teva intel·ligència és d’un manera determinada. Però no sabia que això també determina la teva personalitat i manera de ser. En el vídeo mostra estudis que afirmen que els infants que “tenen més activitat en el hemisferi dret del cervell tenen una personalitat tranquil·la, mentre que els qui tenen major activitat en el hemisferi esquerra tenen una personalitat molt més energètica”.

L’últim aspecte a comentar respecte aquest tema és el somriure social (deixo l’enllaç per si us interessa consultar la pàgina web que he trobat). La veritat que no tenia molt clar el que es referia i buscant per Internet he trobat un pàgina que m’ho ha deixat clar. Val. El somriure social és quan els nens riuen amb expressions o veus agradables. Però el que m’ha cridat l’atenció és que, “al principio sonreirá a todos los que le hagan una sonrisa, como una respuesta de cortesía, pero poco a poco se convertirá en una sonrisa selectiva” (Lola Rovati, 2009). M’ha sorprès ja que pensava que era el contrari. És a dir, al principi només somriuen amb els qui coneixen però més tard en veure que la societat és molt més extensa i que no hi és només la família, es riuen amb tots, sense seleccionar (segons les expressions, és clar). Pot ser perquè a la meva neboda li està passant tot el contrari: al principi només reia amb qui coneix però ara amb tothom.



Per altra banda, hi ha un aspecte que m’ha aportat nous coneixements però, al mateix temps molts de dubtes. Per la qual cosa, penso que pot derivar a un llarg debat. Es tracta que els nenes, quan comencen associar les expressions facials amb la veu, són capaços de “associar expressions facials amb la veu de dones desconegudes abans que la del seu propi pare”. La justificació del vídeo és que les donen expressen molt millor les emocions, cosa que és certa. Però el que no m’he encaixa és que com poden associar cares de dones desconegudes abans que la del propi pare, que el veu dia a dia. No sabria què dir d’aquest tema. No estic ni en contra ni a favor, estic estranyada. Penso que en anys posteriors intentaré aprofundir en aquest tema perquè em pareix molt interessant i em desperta moltes curiositats.

L’últim punt que voldria comentar és respecte les emocions morals. Aquest és un altre tema del qual tampoc tenia molta idea. Quan els vídeo les menciona no sabia a que es referia exactament fins que no va posar exemples. Lawrence Shapiro (en l’enllaç la pàgina consultada) planteja que les emociones morals són aquelles manifestacions que planteja el ser humà que dona mostres de preocupació por els demes, de tal manera que respecten les normes socials imposades en la comunitat en la que habiten” (Costa Andrea, 2009).

Dit en altres paraules, el nen comença a tenir consciència d’ell mateix. Coneix la seva persona. S’avergonyeix dels seus errors, s’enorgulleix dels seus bons actes, necessita major intimitat, etc. Les emocions morals són essencials en la nostra vida. Ens ajuden saber viure en societat, a comprendre’l els altres i, sobretot, a perdre i superar el fort egocentrisme que caracteritza els més petits.

Com a opinió personal penso que els nens veuen a la societat en general: es felicita a qui guanya i fa les coses bé i es reprimeix a qui s’equivoca. A partir d’aquesta concepció ells tenen vergonya en les situacions que la societat considera com a “errònies” i s’enorgulleixen de les “bones”.

En conclusió, voldria dir que el vídeo m’ha cridat l’atenció en el sentit que em sorprenia per alguns resultats de les investigacions que s’han fet. Per descomptat l’estudi que més m’ha sorprès ha estat el de que els infants relaciones la veu amb les expressions facials de dones desconegudes abans que la dels propis pares. Anteriorment vaig comentar que m’ha agradaria saber més del tema.

Per acabar, dir que les emocions són tan importants com són el menjar i el beure. En entrades anteriors (segurament d’altres assignatures), he parlat de la competència emocional. La veritat que no sé si existeix aquest terme, segur que si. Em va vindre al cap després d’escoltar tantes vegades a classe que hem de crear alumnes competents. Però on deixem les emocions? Una fórmula de matemàtiques es pot aprendre als 7 anys o als 50 anys. En canvi, saber escoltar els altres i tu mateix, saber afrontar les situacions que et sorgeixin en el dia a dia, superar els moments difícils, etc. On deixem tot això? És la estabilitat de les emocions la que ens permet viure de forma harmònica. Deixem per una vegada els aspectes exteriors de les persones i centrem-nos més en els interiors. Una persona que sempre riu no vol dir que no te problemes, sinó simplement que ha après a afrontar tots els problemes amb els que s’enfronta, cosa que hauríem d’aprendre tots.

             A continuació mostro un vídeo que es paregut a l'anterior i que m'ha cridat l'atenció perque relaciona les expressions exactes facials dels fills amb les mares. Fins una altra!




miércoles, 24 de abril de 2013

QUÈ ÉS LA EMOCIÓ I ALGUNS TIPUS- EMOCIONS (ACTIVITAT 3 I 4)


Emoció, una paraula que ens roda per al cap a mi i a les meves companyes. Però la primera pregunta que ens hem de plantejar tots i totes és: què és exactament la emoció. Cal tenir en compte que cadascú de nosaltres la pot interpretar de manera diferent. Per tots pot significar una cosa diferent. Per uns seran emocions unes determinades coses i per altres ho seran altres coses.

Entre la informació que vam buscar totes per internet i l’ajuda del mestre vam arribar a definir el concepte d’emoció de la següent manera:

                Resposta a un estímul que provoca una alteració de l’ànim de manera involuntària o inconscient, intenta i de poca durada. Crea una sensació agradable o desagradable que es manifesta en alteracions psicofisiològiques i expressions físiques en funció a una interpretació subjectiva de l’individu influenciat pel seu context cultural o immediat.

La veritat que em pareix una definició molt completa. L’únic aspecte amb el qual no estava d’acord era el fet de si emoció era la manera en la que donam resposta a un determinat estímul, o  l’alteració del nostre estat d’ànim que ens provoca l’emoció. Al principi ho tenia molt clar: és l’alteració del nostre estat d’ànim. Però a mesura que avançava la classe dubtava més i més. I ara segueix dubtant. Però em pareix que ha arribat l’hora de decidir-ho.

Per una banda, penso que les emocions són alteracions del nostre cos en general. Aquestes alteracions que senten els nens quan ploren perquè han caigut o quan riuen quan veuen una pilota, són les emocions. És a dir tinc una manera de pensar que equival la emoció a la alteració.

EMOCIÓ=ALTERACIÓ DEL COS


Però per altra banda, i sobretot després d’escoltar el debat a classe respecte això, penso que l’emoció no és directament l’alteració, sinó que es tracta d’una manera de respondre davant un estímul que provoca que ens alterem. Per exemple, quan veiem una serpent, la emoció és l’espant i la fugida, però amb mil·lèsimes de segons abans s’ha produït en el nostre cos aquestes alteracions provocades per la por.

El següent cercle representa per a mi la gran quantitat i graus d’emocions que tenim:




Centrant-nos una mica en les emocions en si, m’agradaria comentar unes frases d’algunes de les emocions més destacades, que m’han agradat del capítol de Alquímia de les Emocions, de na Silvia Palou.

Començant per l’amor, destaco la següent:

-          Si te sientes amado, puedes amarte a ti mismo (pàg. 114)

Quan vaig llegir aquesta frase moltes coses em van venir pel cap. És tan certa! Per què algunes persones tenen l’autoestima tan alta i altres, pel contrari tan baixa? Tot està relacionat amb l’amor, per tot el que ens brinda les persones del nostre voltant, tant les que coneixem com les que no.

Així doncs, una persona que se sent estimada únicament i exclusivament per la seva família té un alt risc de tenir l’autoestima molt baixa. No és suficient que t’estimen només amb els qui has viscut o amb els qui més et coneixes. La gran immensa majoria necessitem ser reconeguts i acceptats per la societat. Si aquesta persona rep comentaris i mirades estranyes o negatives tindrà molt difícil el fet de pujar la seva autoestima. No s’estimarà. I es preguntarà: per què no m’estimen?

Per el contrari, si una altra persona es veu estima per tots els que els hi envolta: la seva família, els seus amics, la societat en general, etc. Si aquesta persona rep bons comentaris, bones mirades, etc. Per la societat en general, tindrà l’autoestima elevada. Pensarà M’estimen. M’estimo perquè m’estimen!




La següent emoció que voldria comentar és la por. A continuació cito les dues frases més significatives per a mi:

-          El miedo permite crear límites. Ayuda a crecer (pàg. 117).

En l’entrada anterior vaig comentar que per a mi la por no era necessària per a sobreviure, però aquesta frase resumeix tot el que em van explicar els meus companys. Un nen que sent por, que veu el foc i per curiositat apropa la mà i se sent la calor, allunyarà la mà i es crearà els seus propis límits. La pròxima vegada sap que no ho haurà de fer-ho, ja ha vist les conseqüències negatives que li ha provocat. Pel contrari, un nen que no és capaç de sentir la por, mai podrà establir-se aquests límits. Aproparà la mà i es cremarà. I encara que es cremi ho tornarà a fer per que en ell no existeix l’emoció de la por. (És un exemple una mica fictici, ja que tots sentim por, però l’he explicat per deixar clar com seriem si no sentíssim aquesta emoció).

L’altra frase que m’ha cridat l’atenció és la següent:

-          Es importante que el miedo deje de ser una muestra de debilidad y se viva como un hecho cotidiano. Debemos convivir con el miedo y no negarlo (pàg. 117).

Aquest aspecte em transmet molta ràbia respecte a la societat en la que vivim. D’on haurà sorgit aquesta teoria? Qui haurà dit que, por equival a covardia? Tinc tanta curiositat per saber-ho. Per què pensem així? Tots som persones. Tots tenim por. En diferents graus però seguim tenint por.

Mai m’oblidaré d’un company nostre de classe que per evitar que el seu germà veies que ell "no tenia por", va fer una acció (prefereix no especificar per els mals records que em dona) i va provocar la seva mort. Si ell no tingués aquesta idea de que “els valents no tenen por”, no hagués passat això.

Hem d’aprofitar nosaltres com a futures mestres en transmetre als infants que la por és una emoció necessària, de la mateixa manera que ho són l’amor o l’alegria. Els hem de deixa clar que sentir por, els ajudarà a créixer, a conèixer-se més, i sobretot, a reconèixer la pròpia debilitat segons quines situacions. Com per exemple quan necessitem que algú ens ajudi perquè veiem que per el nostre propi compte no hem aconseguit allò que volíem.





Respecte la ràbia només comentaré la següent frase:

-          Dejar salir la rabia, siempre que no haga daño a nadie (pàg. 119)

Aquesta emoció també sol tenir connotacions negatives. L’error que cometem no és expressar la nostra ràbia per la traïció d’algú o per haver suspès un examen, sinó la manera en la que ho expressem. No podem insultar a una persona o tirar-li una cosa al cap per haver-nos mentit. És normal expressar la nostra ràbia i frustració però ens hem de intentar controlar, cosa que segons la situació no és gens fàcil.



Pel que fa a la tristesa, la frase més significativa per a mi ha estat la següent:

-          Las experiencias dolorosas muestran nuestra vulnerabilidad como persones, nos sentimos humildes ante los demás, los sentimientos nos acercan a los otros (pàg. 124).

Exactament! La vulnerabilitat i la humiltat són essencials per a mi, ja que quan penso en aquesta societat l’únic que veig persones “fortes”, i que se senten invulnerables. Però això no pot ser. De la mateixa manera que la por, la tristesa fa que ens apropem als altres, reconèixer que necessitem les altres persones per viure, que necessitem afecte. Tots quan estam trists necessitem una espatlla per plorar o simplement estar tranquils. El suport que ens transmeten els demés ens ajuda a superar poc a poc la situació i, al mateix temps, ens apropem a tots aquells que ens han recolzat.


Per acabar, voldria comentar la frase que m’han agradat de la alegria:

-          Poder reírse de uno mismo es una muestra de humildad y tolerancia a uno mismo.

Equivocar-se, que la resta i els del voltant se’n riguin de tu, que et faci a tu gràcia i riguis també acceptant que t’has equivocat, és una de les característiques més bàsiques de la meva persona. Sempre penso en quan una amiga va venir del Marroc a viure aquí. Ella es tot el contrari a mi, no li agrada equivocar-se i molt menys que les altres persones vegin el seu error i se’n riguin d’ella. Penso en ella perquè dic: seria jo igual si la meva educació hagués estat al Marroc i no aquí? Però després penso que tot depèn de la persona i en la determinada societat i condicions en les que has viscut, ja que totes les altres amigues que s’han educat allí no són com ella. Segurament la seva família de petita li ha destacat molt més els seus errors que no les seves virtuts i capacitats.

Per tant riure’s d’un mateix per a mi és bàsic. Els errors ajuden a les persones a entendre que no són perfectes i que sempre s'equivocaran i aprendran. 



En conclusió, les emocions són necessàries. Les hem d’expressar però hem d’anar alerta a no ferir els sentiments dels altres. Cal transmetre amor amb calidesa, por i tristesa amb vulnerabilitat, ràbia amb tolerància, i alegria amb un gran somriure. Hem de ser molt empàtics en aquest sentit. No tots tindrem les mateixes emocions en les mateixes situacions, i encara que tinguéssim les mateixes emocions les transmetríem de forma diferent. De la mateixa manera que som diferents de forma física ho som de forma psíquica, incloent les emocions.





PRIMERS DIES DE CLASE - EMOCIONS (ACTIVITAT 1 I 2)

Abans de començar, voldria dir que el semestre passat vaig esmentar i comentar bastant les emociones en el meu blog. Es tracta d'un tema que passa per desapercebut pel fet de ser un aspecte intern de cada persona. Un aspecte que no es captat amb els sentits, a no ser que sigui per determinades expressions físiques.

Així doncs, aquesta signatura desperta en mi l'entusiasme per introduir-me mes en aquest món. De conèixer més el món interior de cadascú. Tinc el pressentiment i la sensació que trobaré moltes respostes relacionades amb aquest camp que he estar cercant. 

Les emociones i els sentiments son aspectes molt delicats. Per això mateix en les meves relaciones sempre tinc por de ferir els sentiments dels altres. Sempre penso: què pensarà l'altre? L'hauré ferit en algun aspecte? Per altra banda, tinc por. Penso que sempre m'he interessat molt per les emociones dels altres i m'oblido de les meves. Però tampoc m'agrada pensar-hi. Em veig molt complexa en aquest sentit. No m'entenc a mi mateixa. No se perquè en sento d'una manera o una altra. Mai sé com en sentiré en moments indeterminats. 

Com he comentat anteriorment el semestre passat ja parlava molt de la importància de tenir en compte les emocions dels nens en l'escola. El que vull dir es que la seva importància la tinc clara, el que no se és com comprendre-les i tractar-les. Però es clar, com vull comprendre els demès sinó em comprenc a mi mateixa? Una de les expectatives més grans que tinc amb aquesta assignatura es que comprenent el vertader significat de les emocions i els sentiments pugui comprendre les persones en general, incloent-me a mi mateixa. 


EMOCIONS PRIMARIES
EMOCIONS NEGATIVES
EMOCIONS AMBIGÜES
Entusiasme per saber més sobre les emocions i els sentiments de les persones.
Por, ja que sempre m'ha costat expressar-me. També perquè soc molt sensible, i segons quin tema es parla a classe m'afecta molt.
Desemparament. No se que puc esperar-me d'aquesta assignatura. No se si m'agradarà o no. No se si m'ajudarà o no.



Per altra banda, respecte el segon dia de classe, el mestre ens va preguntar: quines són per a vosaltres les emocions primàries, sense les quals no podríem viure. En escoltar això el meu primer plantejament va ser: també es necessiten emocions per sobreviure? Doncs es clar. Amb l’ajuda dels meus companys i del mestre a classe ho vaig comprovar tal com ho comentaré a continuació.

Així que hem vaig parar a pensar sense tenir gaire clar què volia dir exactament emoció: amb quines emocions visc bé!? L'amor el tenia clar. Si no sabem estimar ni som estimats la cosa esta complicada. A més, comparant amb la resta de la classe i amb na Silvia Palou hem coincidit que l'amor és l'emoció primària. Però al mateix temps implica responsabilitat, respecte, coneixement i cura de les persones que estimem. A més, cal tenir en compte que "si te amas a ti mismo, amas a los demás como a ti mismo" (Eckhart, 1941).

“Però que més?”, vaig pensar. Això no significa que podem viure només de l'amor. Així que vaig seguir pensant. Per a mi, què és el més important? LA SEGURETAT! Sense dubtar-ho la vaig considerar com a emoció bàsica. Però de veritat era una emoció? La seguretat per a mi és clau. Si et sents segura i estàs en un ambient segur podràs fer tot el que et proposes. En el meu cas en el moment que no em sent segura em sento perduda, sense saber que fer, com si el meu cap no es capaç de centrar-se en el que faig. Tinc sort que malgrat algunes èpoques em solc sentir segura. 

Però comentant en classe i després de llegir la lectura, em vaig donar compte que aquella paraula que tant important era per a mi, no apareixia en lloc, o almenys no tenia la mateixa importància que jo li proporcionava. Què havia passat? Què era el que havia fallat?

Es clar, tal com va comentar el mestre la seguretat no és una emoció. M'ha costat acceptar-ho, però no em quedava ninguna altra alternativa. El que em va sorprendre va ser com tant a classe i a la lectura de Silvia Palou apareixien emocions com por, tristesa, alegria o ràbia. "I aquestes emocions com poden ser primàries?", vaig pensar. L'alegria la podia comprendre com a primària, ja que ens garanteix un benestar no només físic sinó també psíquic, però "jo no necessito ni la por ni la tristesa per a viure, i molt menys la ràbia, els hi vaig comentar al meu grup de classe". Però la justificació que hem van fer em va deixar sorpresa. Què passava amb els nens que no senten por en els moments de perill? Doncs poden arribar a morir! Així doncs, es clar que la por és necessària. El problema és, com comenta na Silvia, que aquesta emoció sempre ha estat reprimida i ha set un símbol de debilitat i vergonya. Això només aconsegueix que no expressem el que sentim, i, d’aquesta manera arribem a sentir "por a tenir por" (Silvia Palou). Això cal evitar-ho completament ja que la por ens garanteix tant una seguretat física com a psíquic. 
Ara només em faltava descobrir perquè la ràbia i la tristesa són considerades com a emocions primàries no només per na Silvia Palou sinó també per molts altres autors. 

En el cas de la tristesa he pogut incorporar-la a la meva llista d'emocions primàries ja que, tal com comenta na Silvia, la tristesa ens ajuda a créixer. És molt necessari expressar-la i, com no, plorar i extreure-la cap a fora. Tot això ens ajuda a comprendre també els demés i, sobretot ser empàtics: "plora, t'entenc perquè jo he passat per la mateixa època. 

Respecte la ràbia és la amb la que menys convençuda estava però al final m'he donat compte que també és molt necessària. Com extraiem el nostre descord amb algun aspecte si no és mitjançant la ràbia?


En conclusió voldria dir que totes les emocions són importants. És important sentir-les i viure-les en la pròpia pell. És curiós com la gran majoria de persones que són agradables i reconegudes per la societat han tingut una vida dura. Penso que és així per que han après millor que ningú la manera en la que s’han d’enfrontar els problemes. Han après que per viure bé s’ha d’intentar donar preferència a les vivències positives i superar amb força les negatives.

Això és tot en aquesta entrada. A continuació adjunto un vídeo que m'ha paregut interessat i que l'he trobat buscant informació sobre les emocions.

Fins una altra!


lunes, 15 de abril de 2013

ESCALFEM ELS MOTORS...! EN MARXA!


Després que la decepció que us vaig comentar l’altre dia ens deixés estancades vam decidir buscar en contes, faules i llegendes que teníem per casa, sense saber que durant la classe de la Carmen s’acabaria aquesta situació.

Tot va començar amb el llibre de na Anabel. Un llibre que va elaborar ella mateixa. En veure’l em va sorprendre i agradar. Per la tarda, na Sol va mirar la portada: monstres dibuixats. El llibre es titulava “Els monstres també tenen por”. Quin títol més original!, vaig pensar.  


Així doncs, a na Sol se li va il·luminar el cap: “la nostra història pot basar-se en els monstres!”, va exclamar. Amb pocs arguments ens va convèncer a totes! Potser acceptàrem perquè ja no teníem cap esperança per trobar una altra història millor. Però vam acceptar. La nostra història es basarà en els monstres!


Enseguida vam començar amb la història. Vam pensar en primer lloc en dos mons: el dels monstres i el món real. Vam pensar en com diferenciar els dos mons. El que estava clar era que el món dels monstres el faríem amb la llum fosca i el món real amb la llum natural. Així doncs, en principi vam pensar en dividir l’escenari en dos: la part dreta seria del món real i l’altra part del món dels monstres. Però desprès vam pensar que l’escenari era massa petit per dividir-lo d’aquella manera. Així que la idea que se’ns va ocórrer va ser representar en un panell o plafó (encara no sabem que usarem exactament) els dos mons. És a dir, cada costat correspondrà a un món. Així en el moment de voler canviar de món només havíem de donar la volta als plafons o el que usem. Després d’haver deixat clar la temàtica de la història vam acabar la classe.

Durant la següent setmana vam intentar elaborar una mica més la nostra història. Per segona vegada sentíem una gran esperança i emoció en aquesta història. Després de la primera acceptació que li va fer el mestre a na Felisa en horari fora de treball, estàvem gairebé segures de que quan la llegeixi i la entengui amb més profunditat ens la acceptaria sense pensar-ho dues vegades, així que vam seguir endavant.

Com que la idea de fer desaparèixer el sol ens va encantar vam estar totes d’acord en mantindré aquest aspecte com a conflicte de la historia: els monstres robaran el sol i se’l enduran al seu món. Així doncs, vam decidir que es tractaria de dos nenes i un gos que aniran a buscar aquest sol en el món dels monstres, ja que aquests últims trencaran la porta que separa els dos mons en el moment que se’n duen el sol. La veritat que no volíem que ningú dels personatges sigui “dolent”, així que els dos monstres que se’n duran el sol ho faran per error i sense ninguna mala intenció: s’introduiran al món dels humans, l’exploraran i per equivocació (encara no hem pensat si amb un pal o la mà del montres), provocaran la caiguda del sol. Per por, l’amagaran i se’l en duran al seu món. Quan els nens es donin compte que el sol ha desaparegut l’aniran a buscar amb l’ajuda del gos. En arribar al món dels monstres, els nens seran ajudats, per aquests i per el gos, per poder recuperar el sol, i al final, tots el tornaran a ficar al seu lloc.

Respecte el vestuari, en primer lloc, hem començat amb l’aspecte de les dues nenes i dos dels monstres que es trobaran les nenes en el moment d’introduir-se al món . Una de les nenes serà exploradora i un mica poruga, l’altra serà més impulsiva. Tindran un caire de Flower Power, amb roba que destaca per les flors. Encara no hem pensat en tots els detalls. Però el que tenim clar és que volem usar material reciclat.

Respecte els monstres vam decidir fer de forma individual esbossos, per després observar les diferents concepcions que teníem de monstres. Els resultats foren els següents:







En base a això vam dissenyar dos dels monstres “bons” (en total són tres): un allargat amb moltes mans i l’altre amb coses penjant del seu cap (ulls, boques, etc), amb caps de serp per les extremitats dels peus i un ull al centre del cos. Són els següents:





Al dia següent na Sol va dur la llum fosca per fer proves de les teles i la roba que havien dut algunes membres del grup. En veure els efectes que feia en la roba ens vam impressionar, sobretot les que mai havíem vist el funcionament d’aquest tipus de llum. A continuació us mostro algunes fotos dels efectes que va provocar aquesta llum:










El més m’ha cridat l’atenció d’aquest tipus de llum és que és molt imprevista. És a dir, havia alguns tipus de teles que pensàvem que brillarien i no ho han fet, mentre que altres aspectes han brillat sense la necessitat d’haver-nos ho plantejat, com per exemple, els llavis de na Sol. Dui un pintallavis que passa per desapercebut però en encendre la llum fosca va destacar amb un taronja preciós.

A continuació vam començar a crear la lletra de la primera cançó. Es tractava de la lletra d’un joc de palmes amb el qual les nenes iniciaran la obra. Com que era una lletra sense música, va ser fàcil crear-la.

Fins ara tot anava bé.  Però en la següent classe, la de na Carmen que es fa per les tardes, vaig sentir com totes ens començàvem a estressar-nos una mica. La qüestió era que veiem a tots els grups fent i creant els dissenys i nosaltres encara no teníem clar ni com serien els personatges. Bé, ens vam intentar relaxar i vam dissenyar els dos monstres “dolents” (els que roben el Sol): un seria una mica poruc però sincer, l’altre una mica més valent però una mica més entremaliat que l’altre. A continuació us mostro el disseny d'aquests dos personatges:




Els dies següents vam quedar a la casa de na Maria i, més tard, a la de na Felisa. Tots dos dies vam intentar crear la segona cançó, que la cantarien els dos monstres “dolents” en el moment que entren al món del humans i el comencen a explorar. I és en aquest moment on ens vam estancar per segona vegada... teníem la meitat de la lletra creada, ens havíem baixat la base de la cançó, però en voler tallar-la ens vam bloquejar una mica. La qüestió era que volíem un tros del principi de la música i l’altre el volíem agafar del final de la cançó. El problema era que no havia manera de ajuntar les dues peces. Teníem diversos programes però la qüestió era que eren músiques amb tons i ritmes diferents, per la qual cosa, per molt bona que sigui la fusió es notaria el canvi. I ara què farem? No ens podem quedar parades. Hem de seguir!


CONTINUARÀ...









COSTA ARRANCAR...


Comencem un nou semestre i com sempre, noves assignatures. En aquest blog la que vull anar comentant és la de l’assignatura de Representació escènica. Es tracta d’una assignatura molt diferent de la resta. Ara no es tractava de escoltar les explicacions del mestres, agafar apunts ni fer treballs. Ara es tractava de dissenyar un escenari i representar una obra de teatre. No ha de ser qualsevol, sinó que l’hem d’inventar nosaltres. No només això, sinó que aquesta obra ha d’anar acompanyada de música cant i dansa. Quina emoció! Vam pensar les del meu grup.

Na Sol ens va proposar fer una obra basada en l’anomenada llum fosca. En la una llum especial donava efectes especials. Però aquest efecte no es dona en tots els colors, així que tenim que estar molt atentes en el moment de preparar i dissenyar tant l’escenari com el vestuari.   

Així doncs, vam començar molt entusiasmades per pensar primer en la nostra història. De què volíem que tractes la nostra obra? La primera opció era la d’un gos que va arribar a un illa deserta després d’haver caigut d’un vaixell. El mestre ens va dir que era molt típic un gos, que podríem pensar en una altre animal. A més, també ens va dir que hauríem de buscar una bona causa de perquè el gos cau de l’illa, i si després de viure allí uns dies perquè tornava o no a casa seva. També vam pensar en una cadena de favors, un concurs, etc. Però la veritat que aquell dia ens vam anar a casa sense tenir una idea clara de la història que volíem. L’única cosa que teníem clara és que volíem que la nostra obra tingui aspectes educatius i que puguin afavorir el desenvolupament dels infants que seran el nostre públic.

A continuació vam crear un grup de whats app per decidir, sobretot, els dies que podíem quedar per avançar en la feina. Vam pactar de quedar el cap de setmana a la meva casa. Allí van sorgir diverses temàtiques, entre les qual destaca la de dos nens que troben un mapa que duia a un tresor al fons del mar. Però la que ens va il·luminar el dia fou la bruixa que robava el sol. Quina idea més bona! Robar el Sol! Així, i com a conseqüència, tenia sentit la llum fosca que volíem utilitzar en la nostra obra. Després d’arribar a aquella conclusió vam quedar de trobar-nos el dia següent a la UIB per fer la presentació del nostre grup i acabar de perfilar la història.

Així doncs en la Seu vam fer un butlletí en el que ens vam anomenar El grup de universitari Son de Somnis. Allí vam incloure la funció de cada una. A continuació l’adjunto per a que el pugueu observar.



           Al dia següent teníem classe amb en Toni, un dels dos professors que s’encarreguen d’aquesta assignatura, li vam presentar el nostre grup i, a continuació, la nostra història. Emocionadíssimes li contàvem al mestre com una bruixa robava el sol d’un poble. Es tractava d’una princesa molt orgullosa i egoista. Una fada la convertia en bruixa donant-li la possibilitat de tornar a ser la princesa si aprèn a compartir. La bruixa en veure que ningú del poble vol jugar amb ella, els hi roba el sol per cridar la atenció. Al final els nens aniran en busca de sol i amb una abraçada ajudaran a que la bruixa comprengui els errors que feia i, així, tornar-se a convertir en princesa.

Bé, una història encantadora! Veritat? Doncs imagineu-vos la nostra cara en la moment que el mestre ens la va rebutjar. Quina DECEPCIÓ! I ara? Hem de començar tot des de 0? No ens ho podíem creure.

Els primers dies de classe passen molt ràpid. Tots els altres grups ja tenen una història per al musical ... menys el meu grup. La veritat que estàvem decebudes i deprimides. Ens va costar tant inventar la història de la bruixa, ens va emocionar tant "portar-se el sol li ha de encantar als nens" pensàvem; però el que contava ara era que el mestre ens la va denegar.

Quina decepció la que vam sentir. ¿¡Així que tantes hores de treball no ens han servit de res!? Va ser denegada pel simple fet que al final no estava ben elaborat i que un altre grup té un aspecte similar al nostre: les dues històries comptaven amb una transformació, en el nostre cas una princesa era convertida en bruixa i en l'altra història una orruga es convertia en papallona. Tanta similitud hi ha entre aquests dos aspectes? Perquè per a nosaltres NO!

"És igual, si a nosaltres ens agrada la fem i ja està" 'vaig dir jo. Però em van acabar convencent que serà millor que canviem d'història ja que el fet que al mestre no li agradés influiria tant en la nota com en el nostre rendiment.

Així que vam començar de 0. Noves idees. Sorgiren el de un robot que volia tenir sentiments però en veure que un altre grup tenia un robot en la seva història la vam descartar, també sorgiren el fet de jugar amb la mar i l’aigua, la consciència ambiental, la d’una ovella, etc.

Però ninguna ens va convèncer. Decebudes miràvem com els altres grups preparaven el vestuari i l’escenari i com nosaltres encara no teníem ni història. El temps passa i passa i nosaltres seguíem igual, sense res fixe.  Com han pogut els altres grups inventar-se una història tant ràpidament?

I ara què farem? No ens podem quedar sense història!


CONTINUARÀ EN LA SEGÜENT ENTRADA!

FINS AVIAT!